L’atur i la precarietat travessen el món laboral, especialment el dels joves. Un 22 % no tenen feina, més del doble que el conjunt de la població. Els contractes temporals o amb salaris baixos són experiències compartides en les generacions que tot just comencen a treballar o ho han fet en els últims anys. Fins la reforma laboral aprovada aquest 2022 que eliminava els contractes d’obra i servei, la meitat de contractes signats pels joves eren temporals.

Les dificultats que això provoca per construir un projecte de vida són palpables amb dades com la mitjana d’emancipació, que a Catalunya se situa als 29 anys. Tot plegat obliga a buscar alternatives, i una d’elles és decantar-se per treballar al sector públic, una opció que està en auge entre els més joves per fugir de la precarietat encara que no fos la idea que havien imaginat per la seva carrera professional. També hi aposten treballadors amb més experiència que decideixen dir adeu a l’empresa privada, a la recerca també de més estabilitat i millors condicions. 

"No m’ho imaginava gens; treballar al sector públic era una cosa que defugia bastant. Pel meu futur laboral m’imaginava una altra cosa", afirma Jordi Sans. Amb 26 anys i després de diverses experiències laborals en el món de la comunicació i el periodisme, porta uns mesos treballant a l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona com a interí.

Tot i que ell es visualitzava treballant en mitjans, la feina com a periodista freelance no li donava el suficient per viure. Amb entre 600 i 800 euros mensuals, no podia costejar-se tot el necessari, i encara menys les cures i tractaments que la seva discapacitat requereix. "En aquest sector les condicions són les que són i es fa complicat tenir una vida digna amb el que s’està oferint", critica.

Rebaixar les expectatives generades per l'educació superior

Tot i que Sans explica que la feina a què es dedica ara -el món de la comunicació corporativa- a vegades es ven "com un fracàs", sobretot a la universitat, ell està satisfet i tranquil amb un sou estable, digne i horaris fixos. "Em permet planificar", assegura. La seva percepció del món laboral ha canviat en els anys que hi porta, i apunta que les universitats i altres tipus de formació superior "generen unes expectatives molt bèsties" que després un mateix ha de rebaixar per adequar-se a la realitat laboral que hi ha.

El David (prefereix utilitzar un nom fictici per preservar la seva identitat) té 29 anys i fa un any i mig que treballa d’auxiliar administratiu a la Universitat de Barcelona (UB). També diu que el canvi li ha permès poder començar a pensar a llarg termini: "Estar en un lloc on difícilment et faran fora et permet imaginar el futur. Quan tenia contractes de dos mesos, no podia pensar ni en què faria a l’estiu".

Abans de començar on treballa ara, el David es va quedar sense feina i sense estalvis i va estar a punt d’haver de tornar a casa els seus pares tot i que ja portava un temps emancipat. Això és el que els va passar a 230.000 joves en els primers estadis de la pandèmia. Però després de fer un examen per entrar a la borsa, li van oferir feina com a interí i va poder seguir pagant el lloguer. Ara s’està preparant les oposicions per aconseguir una plaça fixa, que es faran al juliol. Hi ha 1.200 inscrits per un total de 228 places. 

Tampoc és el futur que s'imaginava. Ell va estudiar Criminologia, un màster orientat a la recerca i volia fer un doctorat per treballar a l’acadèmia, però ara es dedica a la gestió d’expedients i això el satisfà, tot i que a vegades pensa que es tracta de feines més repetitives i bàsiques de les que podria fer amb la seva formació. "Mai vaig pensar que treballaria d’això perquè no té res a veure amb el que he estudiat. Però la realitat és que a la universitat es guanya millor la vida un funcionari que un professor associat, i jo no ho veia clar. No m’ho podia permetre".

Al seu voltant, el David veu com el seu no és un cas únic i que hi hagut un canvi en la percepció de treballar per l’Administració entre les noves generacions i les que ja estan al final de la vida laboral, com algunes de les seves companyes. "Abans a la privada es guanyava més, però ja no. Hi ha molts joves que després de fer la carrera han acabat aquí, una mica de rebot. Tots veiem en fer oposicions l’opció de tenir alguna cosa més estable", explica. El que ell valora més és la "seguretat" de tenir una feina fixa, així com la possibilitat de conciliar millor, amb uns horaris més estables i més vacances.

Per a la Clàudia (25), opositar és una barrera per l’esforç tant de temps com de diners que comporta, però sí que voldria treballar al sector públic, encara que fos com a interina. De moment, després de passar unes proves està a una borsa municipal. Reconeix que mentre estudiava Ciències Polítiques i Filosofia no ho tenia com a objectiu, però els primers anys de vida laboral li han posat al davant una realitat de temporalitat, parcialitat i, en definitiva, incertesa, que l’han empès a provar sort. "Te n’adones que al final tens una vida bastant precària i que si entres al sector públic almenys et podràs permetre pagar el lloguer", assenyala.

Canvi vital més enllà dels 35

La precarietat del món laboral, tot i que afecta de manera més acusada als joves, és transversal i també afecta els treballadors amb més experiència, especialment d’alguns sectors concrets. El Sergi (36), educador social i psicòleg, ha deixat enrere recentment el tercer sector social i està treballant com a orientador en un institut. Porta ja dos cursos fent aquesta feina, primer com a substitut i després com a interí, i el setembre que ve ja tindrà plaça fixa com a professor de cicles formatius després d’haver superat les oposicions. N’està satisfet després de més de 10 anys treballant en un sector "molt precaritzat" i amb pocs indicis que això pugui canviar. "Jo volia una estabilitat financera a llarg termini, com qualsevol, i una feina una mica digna", reconeix.

Havia estat una temporada treballant fora, però les ganes de tornar i una certa sensació que el seu entorn estava fent el mateix pas el van acabar d’empènyer. Rebutja que sigui una feina que et lligui per sempre: "Et dona molta llibertat, perquè a nivell financer tens el futur assegurat i pots agafar-te una excedència per dedicar-te a altres projectes", assenyala. En això coincideixen els joves entrevistats, que rebutgen que tenir una plaça fixa signifiqui estar a la mateixa feina tota la vida: "Pensar-hi et pot generar angoixa, però alhora despreocupació i tranquil·litat", diu la Clàudia.

Ferran Montroi va decidir fer el salt de l’empresa privada al sector públic fa tres anys, quan va veure que tot i tenir 20 anys d’experiència com a dissenyador gràfic, no havia aconseguit ni el nivell salarial ni de qualitat de vida que esperava en arribar a aquesta etapa. "Vaig prendre una decisió molt conscient per la frustració que tenia amb el sector privat", explica. L’any anterior l’havien fet fora de dues empreses i reconeix que estava "cremat" pel que fa a les condicions que li oferien.

Ara treballa com a professor d’arts plàstiques i es reconeix "molt satisfet" amb el canvi, que creu que li ha permès "fugir de la competitivitat" en què està immersa l'empresa privada. Quan va acabar els estudis sí que hi veia més possibilitats, però amb el temps ha vist "un món laboral poc recompensat" i les males experiències el van decantar cap a aquest nou camí. "M’agrada la llibertat que em dona, el sistema, com em permet organitzar-me la vida", conclou Montroi.