Hi ha gent que té una habilitat enorme per moure's en els terrenys de frontera. Ara un peu aquí, ara un peu allà, i fer veure que encaixen en tots dos costats. N'hi ha que ho veuen com un do, una habilitat, la capacitat de sintetitzar els dos contraris i arribar al consens; n'hi ha, en canvi, que ho veuen com un problema inconsistència, un vol i dol, un no mullar-se mentre s'espera a veure cap a on bufa el vent. Adaptar-se a les circumstàncies, en lloc de canviar-les.

Jéssica Albiach és una persona amb aquest do, situada al capdavant d'un espai polític de frontera. Albiach provenia del sector dels Comuns i quan aquest sector va esclatar davant la pressió dels més orgànics provinents d'Iniciativa per Catalunya (ICV), va substituir Xavier Domènech com a presidenta del grup parlamentari.

Se la va presentar com una aposta de consens, capaç de liderar des de la frontera d'aquestes dues ànimes del grup un espai polític complex però segur d'ell mateix. Però els meus informants del Parlament m'expliquen que els altres grups, quan han hagut de negociar alguna cosa amb el grup, mai no es presenta sense David Cid, un dels capitans d'ICV, i algunes vegades ella ni tan sols hi era.

Qui ha pres el control de l'espai polític són els dirigents de l'extinta Iniciativa, i Jéssica Albiach i altres membres provinents de Podem i de l'activisme social o bé s'han adaptat a les noves regles, com Ada Colau, o bé han marxat, com Xavier Domènech, o bé han estat rescatats per Salvador Illa per penjar-los en les llistes del PSC com a trofeus progressistes, com Gemma Lienas o Lluís Rabell.

L'espai polític també s'ha comportat sovint com un espai de frontera, i es mou segons la situació per adaptar-se a un entorn social canviant. Entre els orígens d'esquerra clàssica i doctrina marxista i les noves lluites ecologistes i feministes; entre els discursos de revolta i transformació radical, i la garantia del bon funcionament del sistema i els seus serveis públics; entre el reconeixement teòric del dret a l'autodeterminació dels pobles i el rebuig a la manera com l'independentisme català el va voler exercir, sense permís de l'Estat, com si l'autodeterminació no fos justament això; entre denunciar les mancances del PSC com a partit d'esquerres, i garantir-li els vots a Barcelona i, si es donés el cas, a la Generalitat si és necessari. Viure és prendre partit, deia Gramsci. Però a vegades també és nedar entre dues aigües i mirar de no acabar ofegat.

Entrada a política com assessora de comunicació

Jéssica Albiach va néixer a València el 1979. Els seus pares formaven una família humil i es van separar amb la primera llei de divorci de la democràcia. Ella va créixer entre els valors de la València de les escoles religioses castellanitzades on va estudiar i l'esperit progressista d'una família valencianoparlant que va tenir l'energia suficient per aconseguir que finalment ella pogués anar estudiar a la universitat.

Va fer periodisme, va escriure a Levante i la van contractar per fer algunes substitucions a Canal 9. Tot i que va anar a manifestacions del 25 d'abril, actes contra la guerra i fins i tot contra la sentència que retallava l'Estatut català, ella no va anar cap a la política, sinó que la política va anar cap a ella. La va fitxar l'equip de campanya de la vicepresidenta socialista Maria Teresa Fernández de la Vega. I així va ser com va abandonar una trinxera del periodisme per passar-se a la contrària: la dels assessors de comunicació i responsables de premsa.

Però el pas definitiu va ser el 15-M. El va viure a Barcelona, on s'hi havia desplaçat per estudiar un màster de comunicació política i havia començat a treballar com a tècnica de comunicació per a l'alcalde socialista de Cornellà, Antonio Balmón.

El 15-M va canviar la mirada de tota una generació cap al poder: de viure'l com una imposició contra la qual només s'hi pot fer cap cosa més que acceptar-lo i buscar-hi un encaix més o menys còmode, a creure que era possible canviar-lo de mans, prendre'l a partir de la mobilització ciutadana, fer la ruptura que no es va poder fer durant la Transició i començar de nou amb valors de justícia, participació i mobilització ciutadana i la democràcia real. Es va inscriure a Podem i va decidir col·laborar amb el nou partit-moviment.

De seguida, la seva manera de ser i la seva habilitat de situar-se en el consens la va afavorir en les primeres pugnes dins de l'entorn de l'espai polític que va acabar configurant-se a l'aixopluc de Catalunya en Comú, amb la confluència d'ICV i dels altres espais i moviments de l'esquerra catalana.

Marcar la línia que separa els comuns del PSC

El fracassat intent de renovar l'Estatut va ser també un 15-M particular a Catalunya. El catalanisme va donar pas a l'anomenat Procés, on una nova generació política veia possible -o, en tot cas, l'única via possible- la ruptura amb l'Estat i començar de nou amb una república catalana més justa i més democràtica per als catalans.

L'espai dels comuns va viure primer amb incredulitat -Convergència mai no arribarà tan lluny- i després amb una incomoditat cada cop més alta aquella altra revolució en marxa que tenia tantes coses en comú amb la seva però que no controlaven en absolut. Fins al punt de ruptura final, quan el grup d'Albiach al Parlament va votar en plena desfeta interna la declaració d'independència del 27 d'octubre.

Jéssica Albiach, fent cas d'allò demanat per la direcció del grup, va votar no ensenyant la papereta a totes les càmeres, en una imatge que l'independentisme encara avui li retreu pel que creien que tenia d'afavoridora de la repressió per als que votessin sí.

La cap de llista de Comuns Sumar ha començat la campanya cap a les eleccions del 12-M amb un discurs que intenta marcar clarament la línia que els separa amb el PSC: del Hard Rock ni parlar-ne; d'acords amb Junts, tampoc. A la vegada, però, s'ofereix com a garantia d'un govern d'esquerres amb el PSC i els republicans d'ERC. Sempre a la frontera. Però la sotragada que ha fet Pedro Sánchez pot haver llançat enlaire una estratègia electoral de difícils equilibris, entre animar l'electorat progressista però evitar que acabi desplaçant-se en un front únic al PSC. Se li ha girat feina i, segurament, s'haurà de mullar.