L'encariment constant dels lloguers experimentat els darrers anys ha situat l'accés a l'habitatge com una de les principals problemàtiques de la nostra societat, que travessa cada cop més generacions. Encara que la qüestió és cada vegada més central en l'agenda política i social, està ben lluny de resoldre's, el que alimenta un malestar ciutadà que va a més i que explica la creixent mobilització al seu voltant.

Amb la voluntat de capgirar la tendència, el moviment per l'habitatge ha convocat una manifestació per aquest dissabte a la tarda a Barcelona, amb l'explícit lema "Abaixem els lloguers". En parlem amb Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres, una de les organitzacions que impulsa una protesta que pot ser massiva. Amb ell abordem també anuncis com la construcció de 50.000 pisos socials per part de la Generalitat o les diferents mesures immediates que plantegen per tal de facilitar l'accés a un pis, amb l'horitzó futur de desmercantilitzar l'habitatge.

D'entrada, no sé si teniu la percepció que la manifestació d'aquest dissabte pot ser massiva?

Creiem que sí, que segurament serà la més massiva que s'ha fet mai en aquest país pel dret a l'habitatge. Hi ha molts factors que ens ho indiquen, però segurament el més rellevant és tot el procés que s'està fent abans i veure com a desenes de punts del país hi ha milers de persones que estan participant en assemblees obertes, comitès, accions per encartellar o informar la gent,... Alhora, hi ha un altre element, que és la transversalitat de les organitzacions que estan convocant a la manifestació. És tot el moviment per l'habitatge amb moltíssims col·lectius, però també està convocant tot l'espectre del sindicalisme laboral, les dues grans organitzacions de l'independentisme, organitzacions feministes, ecologistes,... Organitzacions de tot arreu, d'una transversalitat política notable i també de totes les mides.

L'accés a l'habitatge és problema cada cop més greu i intergeneracional. Per tot plegat, ara mateix és la qüestió que més pot reactivar la mobilització social?

Ho podria ser i ho hauria de ser. De fet, aquesta és la hipòtesi amb què neix el Sindicat de Llogateres, que l'habitatge és un vector de desigualtat i de creixent escletxa social que travessa l'enorme majoria de la població, encara que sigui amb vivències i conseqüències diferents. Per tant, pot ser un factor aglutinador de la preocupació i de la mobilització, però també de l'organització i la resposta col·lectiva a la situació.

Fa uns mesos, just després de l'entrada en vigor de l'índex de control de preus, la Carme Arcarazo en una entrevista amb 'Públic' defensava que la regulació "és una eina per començar a abaixar els lloguers, però no ens podem quedar aquí". Ara voleu que s'abaixin un 50%. Més enllà de la mobilització, com s'ha d'aconseguir, s'ha de fixar per llei?

Es podria aconseguir perfectament aquesta rebaixa. Igual que s'ha fet una regulació de preus que en un trimestre els ha abaixat un 5%, també se'ls podria abaixar un 50%. L'única limitació per no fer-ho és que els governants no volen, no s'atreveixen a tocar els interessos que caldria tocar per tirar endavant mesures com aquesta i com la resta que estem demanant.

És un tema de voluntat política?

Exactament. I, a més a més, fixa't que cada vegada que hem intentat posar sobre la taula mesures com una regulació de preus, que suposa una congelació i unes tímides baixades, han arrossegat moltíssim els peus, han marejat la perdiu fins que hem arribat a què tirin endavant. I, fins i tot, un cop aprovades s'han dedicat a boicotejar-les, a descafeïnar-les, a deixar forats perquè se les puguin saltar, com són els lloguers de temporada o, directament, a portar-les als tribunals perquè els facin la feina bruta.

El que han demostrat és que no és que no se'n surtin, sinó que hi ha una decisió política de no fer mesures que durant molt de temps hem posat damunt la taula. Des que el PSOE i Unides Podem van acordar que regularien el preu del lloguer fins que efectivament va entrar en vigor van passar quatre anys i mig. En aquest temps, el lloguer mitjà a Barcelona va pujar 200 euros i això són 200 euros de més que cada mes pagarà cada llogater perquè durant quatre anys i mig ells van estar arrossegant els peus per fer una cosa tan senzilla com congelar el preu del lloguer.

Si acaba sent massiva, la manifestació serà un element de pressió per aconseguir aquesta rebaixa més àmplia dels lloguers. Però ja heu avisat que esteu disposats a anar a una vaga per assolir-la. No sé si seria el darrer pas i entremig teniu un full de ruta amb altres accions i mobilitzacions previstes?

Tenim un full de ruta clar per caminar cap a la vaga de lloguers i això té en compte diversos passos. Però és evident que caldrà més mobilització i, sobretot, molta organització. La vaga de lloguers no és una ocurrència de quatre eixelebrats, sinó que és un acte de desobediència col·lectiva conscient i ben preparat. Justament crec que el procés que hem fet per anar a aquesta manifestació alimenta també el procés per anar cap a la vaga de lloguers, en el sentit de veure com s'activa tota una organització i alhora també s'hi suma molta gent espontàniament.

Segurament haurem de parlar de vagues de lloguers. Al final del que es tracta és d'incorporar al repertori d'eines sindicals i de desobediència una de nova, que és la vaga. De fet, no tant nova, perquè a la pandèmia ja vam fer una vaga de lloguers. En una situació en què hem tingut les restriccions més grans que s'han fet mai, molta gent va perdre completament o en gran part els ingressos, però en cap cas es plantejava que es deixessin de pagar els lloguers o que es rebaixessin.

La gent ha d'arribar a un extrem molt gran per posar-se en impagament, però en aquell moment això estava passant. I amb l'actual legislació estàs en la mateixa situació d'impagament si deixes de pagar un sol euro que si no pagues en absolut el lloguer. La gent intentava pagar una part i el que els dèiem era "deixa de pagar, guarda't el lloguer i a partir d'aquí negociem una baixada que sigui pactada i que no et posi en una situació d'arrossegar un deute o estar en impagament". I així es van signar moltíssimes rebaixes de lloguer. Per tant, és una eina que ja hem explorat.

També hi ha un precedent històric, que és la vaga de lloguers del 1931, en què van participar unes 100.000 famílies sobretot a Barcelona i es va allargar diversos mesos. Estava impulsada per la CNT, que era absolutament hegemònica entre la classe obrera de l'època. Veieu possibilitats d'una mobilització de dimensions similars?

Ho haurem de veure, el context històric i polític és diferent, però també té elements comuns i alguns, de fet, són més greus. La rebaixa de lloguers que demanaven els vaguistes del 1931 era del 40% i ells destinaven gairebé un 30% del sou al lloguer. Quan ara la recomanació de l'ONU és que s'hi dediqui un 30% i, per tant, estem en una situació molt més greu, amb molta gent que hi destina la meitat dels seus ingressos o més. Haurem de parlar de vagues de lloguers i enfocar-nos a negociacions amb determinats arrendadors, immobiliàries o promocions que utilitzin aquesta eina i caminar també si cal cap a una vaga general de lloguers.

A principi d'octubre va sortir el primer balanç de l'aplicació de l'índex de control de preus i indicava que de mitjana havien baixat un 5% allà on s'aplica. Creieu que la tendència es consolidarà els propers trimestres?

 Si s'aplica de veritat haurien de baixar els lloguers, bàsicament perquè és el que diu la llei. Al final les conclusions que ens mostraven les primeres dades confirmaven tot el que ja havíem previst. I és que allà on s'aplica atura les pujades i comencen unes tímides baixades de lloguer. I, alhora, es va reduir enormement el número de contractes signats, en bona part perquè se'n signen molts més de temporada.

Si fas una regulació de preus, però alhora permets que a través de figures que són gairebé un buit legal, com el lloguer de temporada o el d'habitacions, puguis fer el que et doni la gana, estàs generant incentius perquè els contractes que se signin siguin aquests i no els de lloguer habitual. I és exactament el que va passar. La regulació no ha fet caure l'oferta, els pisos no han desaparegut, el que passa és que hi ha arrendadors i immobiliàries que per no sotmetre's a la llei estan utilitzant fraudulentament la figura del lloguer de temporada i del lloguer d'habitacions. Per això ha baixat el nombre de contractes, i també perquè potser ha disminuït la rotació. Que se signin més contractes de lloguer no és una cosa necessàriament més bona, volem una menor rotació.

En tot moment heu assenyalat el lloguer de temporada i el lloguer d'habitacions com els grans forats de l'actual llei d'habitatge. Ara s'està pendent que el Govern espanyol aprovi un decret per regular-los. Quins mínims hauria de tenir per ser efectiu?

No és una cosa ni de mínims ni de màxims, sinó que s'ha de fer una cosa molt senzilla que és equiparar el lloguer de temporada i el lloguer d'habitacions a tots els supòsits que té el lloguer d'habitatge habitual. I això vol dir que se sotmeten a la regulació de preus, hi ha un topall a la fiança, no es poden cobrar honoraris al llogater, els mesos de preavís per donar per extingit un contracte són els mateixos, etc. Tota la resta de coses que puguin fer serà marejar la perdiu. Perquè, quin és el problema? Que no és considerat lloguer d' habitatge i no se sotmet a les mateixes normes. I, per tant, la solució és sotmetre'l a aquestes normes, no cal inventar-se reglaments i grups de treball i tot això que han estat fent.

Ara mateix si ets un arrendador i tens un llogater que paga 800 euros, si se'n va i ve algú altre i li fas un contracte nou no li podràs posar més de 800 euros, però si fas un contracte de temporada el pots posar a 2.200, si vols. Que és el que passa a la Casa Orsola, per exemple. Doncs es tracta d'una cosa tan senzilla com que encara que es tracti d'un contracte de temporada tampoc puguis apujar el lloguer, perquè així desapareix l'incentiu.

L'anunci de la construcció de 50.000 pisos públics en sis anys per part del Govern és un pas en la direcció correcta per garantir el dret a l'habitatge?

El primer que et diria és que el pas seria que ho fes, ho dic perquè ho ha anunciat tantes vegades... D'altra banda, això ens porta a parlar de quin model d'habitatge protegit tenim. Fins ara n'hem tingut un que es basava en donar diners públics a promotores privades perquè tinguessin pisos protegits durant 20 o 25 anys i passat aquest temps tornaven al mercat lliure per al seu lucre privat. I això vol dir que en el període que s'incorporaran 50.000 pisos en perdrem 40.000, en guanyarem 10.000. Què passarà amb els llogaters que viuen en aquests 40.000 pisos que van ser construïts amb fons públics però que passaran al lucre de promotores privades?

També hem de poder explicar que l'actual model d'habitatge protegit no garanteix de veritat uns preus assequibles. Tenim veïns vivint en pisos de protecció oficial que paguen 1.000 o 1.200 euros. Com que s'ha deixat que siguin promotors privats amb ànim de lucre els que explotin aquestes promocions, posen un traster i un pàrquing obligatoris que has de pagar igualment, et cobren l'IBI, t'obliguen a contractar una assegurança d'impagament, et cobren unes despeses de comunitat que no estan justificades per cap banda,... I tot això ho està avalant l'Agència Catalana d'Habitatge.

Evidentment que cal ampliar el parc d'habitatge protegit, però no amb 50.000, sinó molt més, perquè estem molt lluny del que ens marca la nostra pròpia legislació, que diu que el 2027 hauríem d'estar al 15% i ara no arribem al 2%. Si seguíssim al ritme actual arribaríem a un nivell com el de Viena, que té una quarta part del parc protegit, el 2861 i per molt que acceleris,... Per tant, cal ampliar el parc d'habitatge protegit, però alhora cal fer mesures que tinguin efectes immediats sobre el preu, l'estabilitat i les condicions de vida de la gent.

Això és la regulació dels lloguers, no?

Posem quatre solucions sobre la taula que poden ser d'aplicació immediata i que ja estan explorant o fent altres països. Una és abaixar els preus un 50%. Després tenir contractes indefinits per acabar amb aquesta incertesa constant i aquest xantatge que tenim els llogaters quan se'ns acaba, perquè no tenen perquè justificar res per fer-te fora de casa. Amb la cantarella que falta oferta ningú parla dels 400.000 pisos buits que tenim a Catalunya, dels 100.000 pisos turístics i dels dos terços d'anuncis que hi ha ara mateix a Barcelona que són de lloguer de temporada i, per tant, la tercera mesura és recuperar per a l'ús d'habitatge tots aquests pisos turístics, de temporada o que estan buits. I la quarta té a veure amb prohibir les compres especulatives, que només puguis comprar habitatge si és per viure-hi.

Ara mateix el 60% de les compres que s'estan fent són sense hipoteca, qui compra són els inversors i és una minoria que cada vegada té més propietats. Per reduir aquesta concentració cal un sistema impositiu que castigui l'acaparament d'habitatges, si en tens un que paguis pocs impostos, per un segon en paguis una mica més i a mesura que tinguis tres, quatre, cinc pisos o més cada vegada hi hagi un gravamen més elevat per desincentivar l'acaparament.

L'horitzó més llunyà hauria de ser la desmercantilització de l'accés al primer habitatge?

Sí, exactament, i les quatre mesures que deia són passos que van cap aquí. El que fan és abaixar preus, donar estabilitat, assegurar l'ús i prohibir l'acaparament. És a dir, que l'habitatge no sigui el negoci sucós que és ara i això és avançar cap a la desmercantilització. Mentre segueixi sent un negoci tan sucós i alhora tan improductiu de l'únic que serveix és per fer una transferència de rendes constants dels sectors més pobres als sectors més rics de la població.

Segurament l'habitatge és el principal vector de desigualtat en la societat actual, amb el que això comporta.

Ho és totalment i els governs semblen ignorar-ho. Quan es parla d'estratègies contra la pobresa es busca mitigar els efectes sobre l'habitatge que té la pobresa, en comptes d'entendre que és el conflicte que vivim amb l'habitatge el que està empobrint una part gran de la població. I això té conseqüències sobre la salut, l'educació, la cohesió social, la llengua i tantíssimes condicions. També sobre l'acollida i la cohesió que hi ha amb les persones nouvingudes, perquè l'habitatge és un caldo de cultiu brutal per a discriminacions racistes i xenòfobes.

I per acabar, portem gairebé dues dècades en què moviments socials i col·lectius per l'habitatge en denuncieu les dificultats per accedir-hi. El fet que s'estigui situant al centre del debat és, fins ara, el gran triomf del moviment?

No, et diria que el major assoliment de la història del Sindicat és la consciència que la gent llogatera pot i ha d'actuar col·lectivament per defensar els seus drets i els seus interessos. Que un llogater no s'ha de trobar sol negociant un contracte, ni reclamant que li tornin la fiança o que responguin a les humitats que estan sortint al seu pis. Quan vas a una immobiliària i negocies, entre cometes, un contracte de lloguer saps que les condicions sempre són imposades. Perquè no negocies amb un arrendador sol, negocis amb un bloc que defensa els seus interessos. I, per tant, la gent llogatera hem de deixar d'actuar en solitari i que es trobin també amb un sindicat sencer quan intentin imposar les seves condicions. Aquesta consciència col·lectiva s'està estenent i és el major assoliment del Sindicat.