Per segona vegada en els darrers nou mesos, una sentència judicial ha condemnat l'empresa Uralita -actualment anomenada Coemac- a indemnitzar veïns de Ripollet i Cerdanyola que mai havien treballat a la històrica fàbrica que la companyia va tenir a la segona ciutat. Tots, però, havien desenvolupat malalties vinculades a l'exposició a l'amiant, material imprescindible en l'activitat que durant noranta anys va mantenir Uralita a Cerdanyola. Són les anomenades víctimes passives. Des de fa més d'una dècada s'han succeït les sentències que condemnaven la companyia per les patologies patides per antics treballadors, que en molts casos els provocaven la mort, que constitueixen les víctimes actives de l'amiant. Però, en canvi, el reconeixement judicial de les víctimes passives és molt més recent.

El desembre passat, l'Audiència Provincial de Madrid va condemnar Uralita a indemnitzar amb més de dos milions d'euros 39 persones de Cerdanyola del Vallès i Ripollet sense relació laboral directa amb l'empresa. La sentència, pionera, va dictaminar que la companyia "no va actuar amb la diligència exigible en fer emissions sense el control adequat a l'ambient exterior de fibres d'amiant de la seva explotació industrial, amb la qual cosa va incórrer en responsabilitat pels danys causats a les poblacions circumdants de Cerdanyola del Vallès i Ripollet en inhalar els seus habitants les fibres d'amiant emeses a l'ambient exterior sense el degut control per l'activitat industrial desenvolupada per la demandada". Per a les advocades del Col·lectiu Ronda que havien defensat les víctimes, Esther Pérez i Esther Costa, era una sentència "pionera que reconeix, per primera vegada, el llegat de mort i patiment que l'empresa Uralita ha deixat en les localitats on es va assentar".

La sentència, que s'ha conegut aquest setembre, ha estat dictada pel jutjat de primera instància número 5 de Madrid i ha condemnat Uralita a pagar 1,7 milions d'euros en concepte d'indemnitzacions a un grup de 14 persones que van desenvolupar malalties vinculades amb l'amiant per conviure amb extreballadors de l'empresa o per viure en un radi de menys de dos quilòmetres respecte el recinte fabril. Com passa amb la del desembre, no és una sentència ferma, ja que Uralita la pot recórrer al Tribunal Suprem. En qualsevol cas, ambdues resolucions suposen un pas endavant en la resolució de les víctimes passives de l'amiant, que fins fa ben poc havien estat les grans oblidades en el reguitzell d'amor i malaltia generat durant dècades per l'ús d'aquest material.

Un "genocidi laboral"

L’amiant és un producte mineral d’una gran durabilitat i de cost reduït, molt resistent a la calor, a l’abrasió i a la tracció. Les seves característiques el van convertir en un material molt utilitzat en la construcció i en la indústria i avui encara se’n fa un ús habitual en països del sud. Alguns dels seus derivats, com el fibrociment, van fer-se omnipresents durant dècades a casa nostra. El 2000, la UE va decretar la prohibició de la producció i la comercialització de l’amiant i de productes que en continguin, però el Govern d’Aznar va demanar una moratòria de dos anys i a l’Estat espanyol no va aplicar-se fins al 2002. Ara bé, encara avui arreu es troben productes que contenen amiant, per exemple en nombroses teulades o canonades.

Els riscos per a la salut apareixen amb la inhalació de les fibres d’amiant. Les afectacions que provoca són fonamentalment respiratòries i les principals poden agrupar-se en tres tipus: l’asbestosi o fibrosi pulmonar, que és una malaltia dels pulmons d’evolució lenta i que ocasiona insuficiència respiratòria; el mesotelioma o tumor de pleura, que és un càncer exclusivament derivat de l’amiant i que té una esperança de vida molt curta, i el càncer de pulmó. Ara bé, nombrosos experts també vinculen l’amiant amb l’aparició d’altres formes de càncer. Les fibres poden estar dècades allotjades a l’organisme abans que es desenvolupi una d’aquestes patologies, que tenen un període de latència d’entre 20 i 40 anys. Això explica per què encara avui apareixen nous casos de persones afectades.

Les víctimes es divideixen entre les laborals, és a dir, persones que van treballar directament en contacte amb el material, i les passives, que es reparteixen entre les domèstiques, que han conviscut amb treballadors de l’amiant i han emmalaltit com a conseqüència de l’exposició a les fibres d’asbest que els treballadors portaven a casa, adherides sobretot a la roba; i les ambientals, que fonamentalment han viscut en un radi proper (de dos o tres quilòmetres) d’algun punt emissor de fibres d’amiant o n’han patit exposicions accidentals. A l’Estat espanyol, el nombre de morts anuals s'enfila encara avui als 2.300. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’amiant és responsable anualment de més de 100.000 morts arreu del món. La UE estima que el 2030 n’haurà provocat mig milió, només en territori comunitari. Pel volum de víctimes, alguns advocats i metges han definit les seves conseqüències com un "genocidi".

Cerdanyola està considerada la zona zero d'amiant de l'Estat espanyol, ja que la presència de la fàbrica d'Uralita entre el 1907 i el 1997 -moment en què va tancar les portes- va tenir-hi un impacte enorme: entre aquesta ciutat i Ripollet s'hi han documentat al voltant d'un miler de persones afectades per alguna malaltia provocada per l'amiant. Malgrat les evidències científiques, durant anys les sentències judicials no donaven la raó a les víctimes, sinó a Uralita, la principal indústria del sector a l'Estat durant molt de temps. L'argument és que no existia una normativa que exigís adoptar mesures protectores per a la salut de les persones exposades a la pols de l'amiant, però la realitat és que la dècada dels 40 del segle passat existia una legislació que n'establia i, a més a més, la companyia no podia al·legar desconeixement sobre les conseqüències de l'exposició al material, perquè ja s'havia documentat abastament el seu possible impacte. Finalment, a partir del 2007 el gruix de les sentències van començar a ser condemnatòries per Uralita.

Durant gairebé cinc dècades l'empresa havia estat en mans de la família March, el patriarca de la qual -Joan March Ordinas- estava considerat el banquer de Franco, un element que pot ajudar a entendre la impunitat amb què va poder actuar Uralita durant més de mig segle. Si bé Cerdanyola és el màxim exponent de l'impacte de l'amiant a Catalunya, també hi ha altres nuclis destacats com el port de Barcelona, on la presència del material també era important, o la fàbrica Rocalla, situada a Castelldefels i dedicada -com Uralita- fonamentalment a la fabricació de materials de fibrociment, una barreja de ciment i ambient. A mitjans dels vuitanta, Uralita va absorbir Rocalla, que tancaria les portes el 1993, deixant també un rastre de víctimes que tot just van començar-se a organitzar fa aproximadament deu anys. En tots els casos es va repetir el mateix esquema: manca de mesures de protecció i, fins i tot, d'informació als treballadors i una exposició constant i perllongada a unes fibres que, en molts casos, van esdevenir letals.