Després d'una campanya de perfil més aviat baix i sense actes massius -el més concorreguts han estat el míting que el PSC va celebrar diumenge passat, dia 16, al Palau de Congressos de Barcelona, amb Pedro Sánchez de cap de cartell i que va reunir 3.000 persones, i l'acte central de dijous de Sumar En Comú Podem, a l'Hospitalet i amb Yolanda Díaz-, els catalans estan a cridats a les urnes aquest diumenge en unes decisives eleccions generals.

A mesura que s'ha apropat la votació s'han desinflat les crides a l'abstenció per part dels sectors més hiperventilats de l'independentisme -molt sorollosos a les xarxes, però amb una influència social residual- i la participació es preveu raonablement elevada, malgrat que els comicis arriben en uns dies especialment calorosos. A les generals del 10 de novembre del 2019, va situar-se en el 69,4%.

En total, Catalunya escull 48 diputats al Congrés -32 a Barcelona, 6 a Tarragona, 6 a Girona i 4 a Lleida-, una xifra que la situa només per darrere d'Andalusia, que és la comunitat autònoma més poblada de l'Estat. Per tant, el que hi passi pot tenir un pes decisiu en la configuració de majories i, per tant, en l'elecció del president espanyol.

Tot i que es dona per segura la victòria del PSC -que no és la força més votada en unes generals des del 2008-, no està clar que ho faci amb un resultat prou significatiu que permeti al PSOE impedir una majoria a l'Estat de PP i Vox, que és l'opció que més pronostiquen les enquestes. Resumim en quatre apunts les claus del 23-J a Catalunya.

Victòria segura del PSC, però serà suficient?

No hi ha cap enquesta que no contempli una victòria del PSC aquest diumenge. Ara bé, els socialistes catalans necessiten arrasar si volen contribuir a mantenir vives les possibilitats de Pedro Sánchez de seguir al capdavant de la Moncloa. Tradicionalment, el PSC ha estat la força hegemònica en les generals a Catalunya, fins al punt que va imposar-se consecutivament en les 10 primeres cites des de la recuperació de la democràcia -tots els comicis a les Corts estatals entre 1977 i 2008-.

Des d'aleshores, però, no ha tornat a guanyar -el 2011 CiU va ser la primera força, el 2015 i el 2016 va ser-ho En Comú Podem i en els dos comicis del 2019, ERC-. Després de moure's entre un mínim de 15 diputats -el 1977- i un màxim de 25 -1982 i 2008- i el 28,6% i el 45,8% dels vots, els socialistes catalans van arribar a caure a només 8 i 7 diputats el desembre del 2015 i el juny del 2016, respectivament, amb poc més dels 15% dels sufragis.

Fa quatre anys ja van recuperar-se una mica amb 12 escons en les dues cites amb les urnes -i més del 20% de les paperetes- i ara tot apunta que obtindran un suport clarament més ampli, després d'imposar-se tant a les eleccions al Parlament del febrer del 2021 com a les municipals del passat 28 de maig.

Pel que fa a les enquestes, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) dona a la candidatura liderada per Meritxell Batet entre 16 i 18 diputats, mentre que el CIS eleva la previsió a una forquilla que va dels 18 als 22. En tot cas, una de les claus és l'avantatge que obtingui sobre el PP, que ha de permetre Sánchez compensar les pèrdues en altres territoris. En aquest sentit, el CEO dona al PSC 10 diputats més a Catalunya que al PP, mentre que el CIS eleva la diferència a entre 12 i 14.

Paral·lelament, els socialistes necessiten que no hi hagi un enfonsament de Sumar En Comú Podem i que la llista que ara encapçala Aina Vidal millori o, com a mínim, iguali els 7 escons obtinguts el 2019. Ras i curt, sense aquestes combinacions i una enorme mobilització progressista diumenge, difícilment Sánchez podrà seguir al capdavant del Govern espanyol.

Qui quedarà en segona posició?

L'enorme davallada experimentada per ERC a les recents eleccions municipals -el partit d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès va perdre més de 300.000 vots i sis punts de suport, passant de primera a tercera força- ha trastocat l'escenari polític català, que semblava abocat a una pugna entre republicans i PSC per a l'hegemonia. En canvi, ara mateix hi ha fins a quatre partits que podrien aspirar a ser segona força aquest diumenge, si ens cenyim a les enquestes. En principi, la pugna per la segona plaça està molt més ajustada que no pas la lluita per la victòria, ja que el PSC parteix d'un clar avantatge.

La majoria de sondejos donen a ERC entre 8 i 10 diputats -és el cas del CEO-, però el CIS el fa davallar a una forquilla de 5 a 7 escons. Amb Gabriel Rufián novament com a cap de llista, els republicans tenen assumit que no reeditaran les victòries d'abril i novembre de 2019 -primer amb 15 diputats i després amb 13-, però tot el que suposi quedar per sota de la segona posició i amb menys de 8 representants dificultaria el futur del Govern de Pere Aragonès, ja debilitat perquè només té el suport de 33 dels 135 diputats del Parlament -els d'ERC-.

Junts no té cap garantia de mantenir els 8 escons de 2019 -juntament amb el PDeCAT- i, per exemple, el CIS el situa en entre 3 i 6 representants, mentre que el CEO eleva el pronòstic a entre 7 i 9. Si es mogués en aquestes darreres xifres, la candidatura de Míriam Nogueras podria aspirar a la segona plaça, un objectiu de màxims que també contempla el PP.

Convençuts que l'efecte Feijóo i la desaparició de Cs l'impulsarà a les urnes, la formació de dretes superarà segur els dos diputats de 2019 i somia amb arribar a 10 escons, tot i que els pronòstics més realistes el situen en una franja que va dels 6 als 8. Lluny dels 12 obtinguts pel PP d'Aznar el 2000 o els 11 de Rajoy el 2011. Èpoques, però, en què la dreta i extrema dreta espanyolista es presentava unificada sota les sigles del PP, sense les opcions de Cs o Vox.

Finalment, Sumar En Comú Podem també entraria en la pugna per la segona posició si es complís el sondeig del CIS i s'enfilés fins a la franja de 7 a 9 diputats -per sobre dels 7 actuals-, un escenari només possible si hi hagués un gran enfonsament d'ERC i, per tant, una clara desmobilització independentista.

La pugna independentista

En un context de desmobilització independentista, ERC i Junts protagonitzaran la seva enèsima batalla per l'hegemonia d'aquest espai. Teòricament els republicans parteixen amb avantatge -13 escons a 8-, però hi ha enquestes, com la del CEO, que dona possibilitats a Junts de fer el sorpasso. De fet, a les últimes municipals el partit de Laura Borràs i Jordi Turull va superar en 30.000 vots el d'Oriol Junqueras. La CUP, al seu torn, no té garantit conservar la presència al Congrés, on actualment suma dos escons.

Ara bé, a nivell global el més probable és que l'independentisme retrocedeixi, ja que difícilment podrà repetir els 23 diputats -d'un total de 48- obtinguts als comicis generals del 10 de novembre de 2019, repartits entre els 13 d'ERC, els 8 de Junts i els 2 de la CUP. En aquella cita, l'independentisme va obtenir el seu millor resultat conjunt en unes generals, amb el 42,62% dels vots -un total d'1.652.055 sufragis-, per davant del 39,43% (i 1.635.526 vots) de set mesos abans, que s'havien traduït en 22 escons.

En termes relatius, les formacions que volen un estat propi per a Catalunya van assolir el seu màxim a les eleccions al Parlament del 2021, amb el 50,8% del suport, gràcies a 1.443.273 vots, que van traduir-se en 74 diputats, una clara majoria absoluta sobre un total de 135. En xifres absolutes, però, el rècord de vots va arribar als comicis al Parlament del desembre del 2017 -convocats a través del 155-, amb gairebé 2.080.000 sufragis, el 47,5% del total. A les municipals del 28 de maig, el suport va quedar-se en el 41,96% i 1.261.962 vots, 300.000 menys que el 2019 i molt lluny de les xifres de sufragis dels moments àlgids del Procés.

Fins on avançarà la dreta i l'extrema dreta espanyolista?

Entre PP, Vox i Cs van sumar només 6 dels 48 diputats catalans a les anteriors eleccions al Congrés, amb dos per cada formació i tot just el 19,3% dels vots. Unes xifres que, de ben segur, el bloc de dreta i extrema dreta espanyolista superarà diumenge. D'entrada, el PP es mostra convençut d'arribar a un mínim de 6 diputats -tant el CIS com el CEO li donen entre 6 i 8 escons- i somia amb enfilar-se fins als 10. Els millors resultats obtinguts pel partit a Catalunya són els 12 diputats -i 22,8% dels vots- del 2000, en la majoria absoluta d'Aznar; i els 11 -i 20,7% de sufragis- del 2011, en la majoria absoluta de Rajoy.

Ara bé, sumant PP i Cs, la dreta espanyolista va superar el 24% dels vots a Catalunya tant el 2015 com el 2016, si bé va quedar-se, respectivament, en 10 i 11 diputats en conjunt. Amb unes enquestes globals a la baixa, Vox, però, podria mantenir la representació a Catalunya, ja que tant el CIS com el CEO li donen entre 2 i 3 diputats, que passarien per mantenir els dos que té a Barcelona i sumar-ne un tercer a Tarragona.

Dit amb altres paraules, sembla clar que entre PP i Vox superaran el 20% dels sufragis, però no està tan clar que aquest espai trenqui el rècord de vots de la dreta espanyolista a Catalunya, ni arribi conjuntament als 12 diputats obtinguts pel PP en solitari el 2000.