Agafant com a préstec el títol de l’obra de John Steinbeck, el clàssic El raïm de la ira, a qui menciona a una de les dedicatòries de Els salaris de la ira (La Campana), Miquel Puig confessa que l’ha escrit per reflexionar sobre una idea senzilla i complicada alhora: Per què els salaris estan estancats des de fa quatre dècades? Seguidor de les teories liberals, admet que el llibre actua en certa forma com una actualització d’alguns axiomes econòmics en els quals va arribar a creure, com el que vincula els salaris a la productivitat, que, com a mínim, ara vol posar en dubte.

Doctor en Economia, després d’ensenyar sobre aquesta matèria en l’àmbit universitari, ha sigut director general d’Indústria a la Generalitat de Catalunya, director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i executiu a empreses del sector privat. Actualment, és regidor per ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Una esquerra desorientada, el desenvolupament tecnològic, la globalització o l’efecte de la immigració en els salaris són problemes que aborda a Els salaris de la ira. Tot i que reconeix que no en té de solucions per resoldre’ls, acusa cert espectre de la classe política de no voler afrontar-los, deixant la porta oberta a l’aparició dels populismes.

Per què els salaris no s’han apujat en els darrers 40 anys?

El llibre pretén analitzar perquè els sous no han pujat en aquest període i quines conseqüències polítiques té aquest fet. No s’han apujat per diversos factors. Un d’ells és la tecnologia que, a curt termini, sempre té un efecte de pressió sobre els salaris. Un altre element és la globalització, que implica traslladar fora la producció i que acaba destruint llocs de treball. I el darrer és la immigració. La combinació d’aquests components ha fet que una part important de la població hagi vist com el seu lloc de treball ha desaparegut o les seves condicions s’han deteriorat.

En relació amb la immigració afirma que existeix un cert sentimentalisme que defensa que aquesta no té impacte sobre els salaris. Què vol dir?

Primer de tot, ho faig per treure a l’extrema dreta de l’equació i el debat sobre la immigració. Simplement intento reflectir un fet objectiu, basat en dades, que si ens entestem a tapar-lo, el que fem és alimentar el discurs de l’extrema dreta. Abans que res, s’ha de reconèixer aquesta realitat. És un problema que té l’esquerra i no només amb la immigració. Políticament, l’esquerra s’ha desmarcat de la idea de l’Estat-Nació, associant-la a la burgesia o al capitalisme. S’ha trobat amb la contradicció entre l’ideal internacionalista i la realitat, que mostra que els acords sobre els impostos a la renda, la consecució de l’Estat del Benestar o la protecció del mercat laboral a través d’un Salari Mínim Interprofessional (SMI) només s’aconsegueixen amb l’Estat-Nació. Aquesta paradoxa s’ha accentuat amb la globalització, ja que des de fa 40 anys, les fronteres són més poroses, permetent que entrin productes i persones. La pèrdua de potència d’aquesta estructura està deteriorant la posició dels de baix.

L’esquerra ha de recuperar el concepte d’Estat-Nació per defensar de nou els sous de les classes populars. Més concretament amb els immigrants, és cert que hem de fer tot el possible per regularitzar, integrar i formar les persones que ja estan amb nosaltres, però alhora hem de regular les entrades perquè és un factor que desequilibra les nostres societats.

Això no suposaria una tornada al proteccionisme econòmic, similar al que va implantar Donald Trump als EUA?

Crec que en certs moments no hi ha més remei. És cert que la unificació europea actual tracta de construir un Estat-Nació més gran, integrant països rics com Suècia o altres extremadament pobres com Bulgària, però ara per ara, només ens queda reconèixer que l’Estat-Nació és el que pot protegir els treballadors.

Fa la sensació com si el llibre tingués un cert caire biogràfic sobre el seu propi desencant de les receptes que propugna el model econòmic liberal.

Una part petita del llibre sí que té un component biogràfic, ja que faig referències a coses que he anat descobrint al llarg de la meva vida. Vaig aprendre coses a la universitat, algunes me les vaig creure i crec que compartir aquesta experiència és positiu, ja que ara, en molts llocs s’estan ensenyant les mateixes teories i algunes s’han de matisar. Una part de l’interès que pot tenir Els salaris de la ira és que el món no és com s’explica als llibres de text de les facultats d’economia.

Quin col·lectiu seria actualment l’equivalent als pagesos desplaçats del ‘Raïm de la ira’?

Crec que el títol condensa molt bé la intenció del llibre, que és la de reflectir la situació de congelació dels salaris durant quatre dècades i per altra banda, l’impacte que té sobre la democràcia, que es tradueix que una part important de la població està enfurismada contra el sistema. En l’obra, intento vincular dos conceptes nuclears, com la llarga congelació salarial i la gran disparitat salarial amb la salut de la democràcia. Precisament els que més qüestionen la democràcia són els més perjudicats per la congelació salarial. Serien els que reben els salaris de la ira. El llibre també es pot entendre com un crit perquè l’esquerra reaccioni i reprengui la seva tradició que és protegir al treballador. Una de les tesis que reivindico és que les esquerres s’han centrat massa a protegir els drets civils, que és una cosa positiva, però deixant de banda els dels treballadors humils.

Un altre de les tesis del llibre és que els salaris baixen perquè hi ha massa treballadors. Com ho gestionem llavors?

És una afirmació de sentit comú que el mainstream intenta negar. Si els salaris no han pujat és perquè els treballadors no han escassejat prou. A partir d’aquí, hem de recordar que la Constitució espanyola reconeix el dret a la plena ocupació. Per això, hem d’exigir als poders públics que garanteixin aquesta plena ocupació. És inadmissible que l’Estat espanyol s’hagi instal·lat en una situació permanent de desocupació. En el debat entre una Renda Garantida i un Salari Garantit, jo opto per aplicar la segona opció amb el salari mínim. Els governs han d’assegurar feina per tothom amb el Salari Mínim Interprofessional (SMI).

La possibilitat d’una Renda Bàsica Universal (RBU) com a mesura em sembla un mal menor, però una mala idea. En aquest punt, estic d’acord amb Karl Marx quan deia que el treball dignifica. El ciutadà té dret a rebre un ingrés i poder guanyar-se’l si volem construir societats estables políticament.

En alguns moments sembla que s’inspiri en ‘La Teoria de les Desigualtats’ de l’economista francès Thomas Piketty

A Piketty li hem d’agrair que hagi posat sobre la taula dos temes importants: les desigualtats salarials i una quantitat ingent d’informació, des del segle XVIII, sobre patrimoni i rendes. Dit això, des del meu punt de vista s’equivoca en dos punts. Primer, per donar massa importància al 0,1% de la població que representa el col·lectiu més ric de la societat. La segona és que proposa que, gravant-lo a impostos se soluciona en part el tema de les desigualtats. Aquesta recepta crec que trontolla una mica. Ell atribueix als impostos que pagaven els més rics el fet que la situació econòmica millorés entre 1945 i 1975. Segons la meva visió, això es va produir perquè els treballadors eren un bé escàs.

Ara sembla que estem en el moment contrari, ja que la tecnologia redueix aquesta necessitat de treballadors

La tecnologia és un motor que va alliberant mà d’obra i redueix la xifra de treballadors. Totes les revolucions digitals destrueixen feines per una generació i en creen pels fills. Però per altra banda, també ha servit com a factor per estabilitzar la societat mitjançant la reducció de les hores de feina i el fet que l’Estat hagi guanyat pes. La meva teoria és que per compensar la digitalització i la robotització que s’està instal·lant, el sector públic haurà de seguir creixent.

Fins a l’any 1975, moment en què deixen de créixer els salaris, el sector públic havia augmentat. Ara té el repte de crear nous serveis vinculats a l’atenció a les persones, les cures o el tercer sector. La societat té unes necessitats il·limitades i segurament l’avenç de la tecnologia ha de comportar un nou creixement de l’Administració. És una decisió política en la qual hem de triar si volem més aturats o nous funcionaris. Hem de tornar a les arrels de la socialdemocràcia, que vol dir recuperar l’Estat per protegir els treballadors.

Des de la seva posició com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona, què pot fer un govern municipal per millorar aquesta situació?

Un cas paradigmàtic a Barcelona és el del turisme, que s’ha basat en una fórmula que ha apostat pels salaris baixos. Des de l’Ajuntament de Barcelona es poden fer passos modestos, però necessaris i correctes. Un exemple és l’aprovació, a iniciativa d’ERC, d’un recàrrec a la taxa turística. La idea que s’extreu és que el turisme no ha de ser barat perquè si ho és no podem pagar bons salaris. La gran amenaça sobre els salaris és el turisme assequible. Hem de retrocedir en alguns aspectes i tractar de fer complir alguns principis bàsics com que els sous dels treballadors del sector turístic respectin almenys el que estableix el conveni col·lectiu.