Júlia Faura es va doctorar en el camp de les neurociències a Barcelona el passat setembre. Al cap de pocs dies es va traslladar a Bèlgica, on va decidir prosseguir amb la carrera investigadora: "Si volia seguir investigant, sabia que no em podia quedar a Catalunya". No li va costar gaire trobar la plaça on treballa actualment, ja que fora és fàcil accedir a diversitat d’ofertes, explica en una videotrucada amb Públic.

La recerca a casa nostra gaudeix de prestigi internacional i indicadors que en demostren la bona salut. L’Estat espanyol figura com el 12è país en nombre de publicacions científiques el 2020. Tot i això, per a Josep Samitier, president de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca, es tracta d'"una situació bona però fràgil". La manca d’inversió des de la crisi del 2008 fa que el finançament sigui "insuficient" per mantenir el nivell a llarg termini, i això acaba provocant que, a dia d’avui, el sistema es mantingui a costa d’una precarietat endèmica.

"Els bons resultats quan invertim menys que la mitjana europa són una mica heroics, és com lluitar contra els elements. Demostra un màxim d’eficiència però fa que es perdin coses pel camí", adverteix Samitier. Una d’elles és personal investigador. Sous baixos, temporalitat, inestabilitat i manca de places fixes marquen un horitzó que empeny moltes persones a deixar la investigació o marxar fora, com ha fet Faura.

La investigadora explica que no és estrany que hi hagi investigadors treballant sense cobrar, o amb contractes a temps parcial quan realment estan a jornada completa. "A vegades els doctorands apuren el temps de la beca, que normalment són tres anys, per fer la feina experimental, i quan acaben han d’escriure tota la tesi a casa seva sense cobrar ni un euro", lamenta.

Precarietat més enllà del doctorat

Això no afecta només als investigadors joves, ja que mentre que els investigadors predoctorals sí que tenen normalment per sota de 30 anys, un cop llegida la tesi la precarietat no s’esvaeix i continua en les etapes posteriors.

Després de fer el doctorat, comença l’etapa postdoctoral, on es fa recerca sota supervisió d’un investigador principal. Quan s’acaba, ja es pot optar a liderar un grup. Però arribats aquí, el problema és que no hi ha places. Faura defineix la carrera investigadora com un "embut" ja que a mesura que s’avança, van disminuint les oportunitats. Tot i valorar el foment de la mobilitat, Samitier apunta que "arriba un moment en què l’investigador ha de trobar l’encaix al sistema", en forma d'unes places fixes que no arriben.

El decreixement de la inversió pública des de la crisi de 2008 ha fet que els centres i universitats depenguin de manera excessiva de projectes i beques. Actualment, els centres de recerca gaudeixen d’un 25% de finançament estructural i un 75% de fons extraordinaris. Per estabilitzar-se, el primer hauria de ser d’un 33% o d’un 50%, com a mínim, apunta Samitier.

"Si depens molt dels fons competitius, això t’afecta per poder mantenir els equips i el personal. Si no obtens el finançament i han de marxar, el coneixement que s’ha generat al laboratori es perd", afirma l’investigador. Normalment, el finançament estructural és públic, tot i que a vegades també l’aporten fundacions o empreses.

La temporalitat o la contractació de categories inferiors per reduir despeses salarials és una característica comuna amb altres sectors del mercat laboral. A les universitats, això es plasma en l’augment de professors associats, i als centre de recerca, també hi ha una elevada temporalitat. "Això fa molt difícil mantenir el talent", lamenta Samitier. Per tot plegat, els investigadors han patit un envelliment, que fa que actualment la mitjana d’edat sigui més elevada que el 2008.

Fuga de cervells

La situació acaba desembocant en una "fuga de cervells" de professionals formats majoritàriament de manera pública que acaben marxant i aportant el seu coneixement a un altre país. Samitier reconeix que llavors és difícil que la gent aposti per tornar. Tot i això, assenyala avenços, com que aquest any el programa ICREA recupera les 20 places anuals, retallades a 10 des del 2008. "És una molt bona notícia per l’atracció de talent, ja que ofereixen un contracte indefinit i això permet assegurar la planificació futura".

Amb la crisi, Espanya va reduir el finançament a la ciència, mentre que Catalunya el va congelar. Per contra, altres països han fet una "aposta estratègica" pel sector. "La distància amb aquests països ha augmentat", apunta Samitier. Actualment, Catalunya destina l’1,45% del PIB a la recerca, davant de l’1,2% de l’Estat, i l’investigador apunta que per millorar la competitivitat s’hauria d’assolir el 2% per arribar a la mitjana a europea.

Hi ha gent, també, que acaba decidint deixar-ho. Al laboratori on Faura va fer el doctorat, calcula que aproximadament la meitat no seguiran. Aniran a l’empresa privada o faran el màster de professorat de secundària. "La gent es va quedant pel camí, no només per la feina que fas, sinó per les condicions que l’envolten".

Nuria Coll-Bonfill fa recerca als Estats Units en el camp farmacèutic i biotecnològic des de fa cinc anys. En un tuit, es queixava que les perspectives de quedar-se a Espanya a fer el postdoctorat "era cobrar 150 euros més al mes, d'un sou ridícul de 1.100". Va fer tota la tesi doctoral, quasi sis anys, amb un contracte d’obra i servei. Tot i que reconeix que marxar fora és una oportunitat en molts sentits, creu que hi hauria d’haver "la possibilitat de pensar en fer una carrera investigadora al nostre país". 

No creu que pugui tornar, tot i que sí que intentarà traslladar-se a Europa per, almenys, no estar tan lluny de casa. "Estic acabant el meu postdoctorat i penso anar a la indústria privada, on m’oferiran feina més estable", afirma. Per a ella, una de les mesures per deixar enrere aquesta precarietat seria fomentar la inversió público-privada per així "poder oferir possibilitats als investigadors que estàs formant".

"Si tens família, ha d’anar a remolc teu, tot és tan inestable que no saps mai on podràs acabar treballant. I la gent se’n cansa", afirma. En altres països la situació és diferent, ja sigui perquè destinen més despesa pública a la recerca o per una major cooperació amb la indústria privada, per exemple. "És un sistema bastant precari a tot el món però si a sobre és un país que inverteix poc en recerca, la precarietat es multiplica", diu Coll-Bonfill.

Efectes sobre la salut mental

Tot plegat fa que es tracti d’un sistema "amb moltíssima competitivitat i pressió", coincideixen les entrevistades. Això acaba passant factura sobre la salut mental dels investigadors: "És bastant dur per la inestabilitat i el no saber. T’acaba afectant molt, també la teva vida personal", diu Faura. "Fer una tesi doctoral és dur. Treballes moltes hores, més de les que hauries de fer pel que et paguen, però tens un objectiu", afegeix Coll-Bonfill. Els investigadors pateixen ansietat i senten frustració i, a vegades, se senten poc valorats per l’entorn. "Estem considerats com a eterns estudiants i això crema. Estem treballant", recorda Coll-Bonfill.

En parlar de recerca, normalment la primera imatge que ens ve al cap és un laboratori i una bata blanca. La investigació en ciències socials i humanitats està molt més invisibilitzada i té menys prestigi, però també és una vessant clau de la recerca, especialment, a les universitats. La Clara està fent un doctorat en dret ambiental i gènere a una universitat catalana i explica en una videotrucada amb Públic com, a diferència d’altres camps en què les investigacions es fan en equip, en el seu àmbit prima l’individualisme: "És una carrera que fas tu sola, i ens sentim bastant sols", apunta.

Ella té un contracte temporal, de tres anys, que inclou algunes hores de docència. "Això també precaritza perquè és igual les hores que hi destinis, està inclòs al contracte i no són ni un plus ni un extra", a diferència d’altres països, on la docència es remunera a part.

Per a ella, el principal problema són les perspectives de futur. "Abans quan acabaves el doctorat entraves per la porta de la universitat. Ara no vals per res, perquè no has tingut temps de publicar, i has de competir amb tot el món". Ella, igual que la resta de les entrevistades, valora la mobilitat, però assenyala "l’impacte emocional i la desestabilitat" de "passar-se la vida amunt i avall fent estades".

El seu objectiu és ser investigadora i docent, però a vegades dubta que ho pugui aconseguir. "La universitat està envellida, hi ha com un tap, i pot ser que amb 40 anys encara no tinguis plaça". Aquesta precarietat s’agreuja en el cas de les dones, que mentre que a l’inici de la carrera investigadora són majoria, a mesura que avancen van caient pel camí: "Les estadístiques evidencien que les dones van desapareixen segons va pujant l'escala jeràrquica", assenyala.

Solucions i perspectives de futur

Les solucions a aquesta situació són complexes, i tot i que l’escenari és complicat, Samitier apunta diversos camins esperançadors. D’una banda, el maig de 2020 es va aprovar el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement, que finalment, amb els pressupostos per al 2022 aprovats, comptarà amb finançament per implementar-se. A més, també confia que l’arribada dels fons Next Generation de la Unió Europea permetran augmentar la inversió.

Una major regulació sobre la contractació també contribueix a controlar la precarietat, i en aquest sentit, l'aprovació de l'Estatut del personal investigador predoctoral en formació (EPIPF) el 2019 va sentar un punt de partida de cara a ampliar-ne la protecció, tot i que insuficient. D’altra banda, actualment està en debat la reforma de la Llei de la Ciència a nivell estatal, així com la primera llei de la ciència a Catalunya. Això, per a Samitier, és important de cara a "tenir un marc legislatiu que consolidi i impulsi" el sistema de recerca. "Estem en una època fràgil però amb certa esperança que es poden aportar solucions", conclou.