Julieta és el nom real i artístic de Julieta Gracián (Barcelona, 2001), una artista emergent que ha començat la seva aventura musical trepitjant fort i amb l'aspiració de fer-se un lloc com a cantant de pop electrònic en català. Als seus àlbums Juji (2021) i Ni llum ni lluna (2022) i a singles com Tu juru ju  i Ens besem hi plasma lletres que sobretot tracten d'amor i desamor amb una barreja d'estils on també hi ha lloc pel house i el reggaeton: "No em fa cosa que la gent escolti el que em passa. Som una generació a qui no ens fa por parlar de sentiments", apunta.

A finals de 2022, després d'un concert que va omplir la Sala Apolo, va decidir aparcar temporalment la carrera d'Enginyeria de Sistemes Audiovisuals i enfocar tota la seva passió a la música. Amb 21 anys, forma part de la nova fornada d'artistes de la generació Z que s'han fet lloc en l'escena musical catalana i que viuen un moment d'or a cop dels ritmes urbans. "Per mi és important que la música que faig tingui un sentit a nivell cultural i crec que amb aquesta nova banda d'artistes estem fent una microcultura", afirma la cantant.

Julieta va decidir apostar per cantar en català inspirant-se en les seves referents, com la cantant belga Angèle i Rosalía: "Jo el català que tinc a les meves cançons és un català que m'he treballat, li he buscat una sonoritat especial perquè tingui una estètica a nivell de so que m'agradi. Va ser un repte adaptar els meus referents", reconeix. Però no vol que se la valori només per això, perquè al final "és una cosa estètica i de sentiment", encara que es defineix "feliç" si contribueix a fomentar la llengua. 

Com vas començar en el món de la música?

Vaig començar amb la guitarra, als 16, tocant flamenc amb vídeos de Youtube. Després vaig començar a tenir la necessitat de cantar i fer les meves lletres. Abans escrivia poesia. Llavors ho vaig adaptar, vaig començar a cantar només per mi, i malament. Però després, amb el confinament, vaig tenir molt més temps de produir a casa meva. I ja va ser un vici. Estava súper viciada a fer cançons. Estava amb les classes online i amb la guitarra fent temes. Ha sigut molt natural, de fer-ho tantes vegades i anar millorant. Tenia moltes ganes i molta energia per fer-ho. El confinament va ser el temps que necessitava per posar-m'hi més.

Havies pensat en dedicar-te a això?

No. Jo abans pensava que per ser cantant havies de tenir un vozarrón increïble de naturalesa, i no confiava gens en mi en aquest sentit. Però vaig començar a escoltar l'Angèle, que té una veu molt semblant a la meva. És una altra manera de cantar, és molt més íntim. I vaig veure que jo també tenia un registre així. I un dia vaig veure una escola de cant i li vaig preguntar a la meva mare si podia fer classes. Jo pensava que no podia. I ella em va dir que clar. Mai oblidaré aquest moment. I després al final es va tractar d'anar trobant el meu estil propi.

Escrius sobre coses personals, sobretot sobre amor i desamor. Com t'inspires?

He tingut una evolució amb això d'escriure. Abans ho feia més superficial, em separava molt del que escrivia, no ho feia tant des de l'experiència personal. M'inspirava en poemes, o coses que passaven a altres persones... Però ara estic en un punt molt personal amb el que estic fent. Al llarg de la meva carrera tindré moltes maneres de treballar, però ara és una manera que m'atrau moltíssim. Provar i arriscar no em fa por. No em fa cosa que la gent escolti el que em passa, em sembla guai i m'encanta. No em fa vergonya. Som una generació a qui no ens fa por parlar de sentiments, potser abans era més superficial i ara tothom va a fuego. I les cançons que més noto que connecten amb la gent és quan he dit tal qual i literal el que pensava.

Pràcticament totes les teves cançons són en català. Va ser així des del principi?

Vaig començar cantant en anglès i castellà perquè la majoria de cançons que escoltava eren així. Sí que he escoltat molta música en català però no era un estil amb què em sentís reflectida, com Oques Grasses, per exemple. Jo em veia més reflectida en l'Angèle o la Rosalía, que no cantaven en català. En aquest sentit, no tenia referents que cantessin en català. Composava també en francès, m'agrada molt com sona.

I per què vas decidir fer el canvi?

En part va ser un propòsit, al final jo estava intentant fer una cosa que no havia escoltat mai: pop en català i cantat per una noia. Era una cosa que m'havia d'inventar. Jo el català que tinc a les meves cançons és un català que m'he treballat, li he buscat una sonoritat especial, un punt de sonoritat en francès... He buscat que tingui una estètica a nivell de so que m'agradi. Va ser un repte, adaptar els meus referents més internacionals. El català és la llengua que més parlo i fins ara sempre he estimat en català. No m'agrada que la gent només em valori perquè canto en català, no és activista, és una cosa estètica i de sentiment. A la vegada em fa súper feliç fer música en català i fomentar la llengua, però no és el meu principal objectiu.

La Rosalía i l'Angele són els teus principals referents?

Sí, tot i que són diferents. Per a mi la Rosalía és màxim referent a nivell d'artista, de dona creadora, per mi és una gènia. És productora, canta súper bé, m'agrada també com enfoca la seva feina... Jo l'escoltava ja abans del Mal Querer [2018]. M'inspira molt la seva energia com a dona. L'Angèle m'ha influït més a nivell musical. Crec que la meva música s'acosta més al pop, com ella. Al final jo faig també molt house i reggaeton però crec que tinc una estètica més electrònica. M'agrada dir que faig pop electrònic.

Quin estil creus que et defineix més?

Jo faig referències a tots els gèneres, però m'agrada englobar la meva música en el pop pel que significa per mi. Avui en dia el pop és moltes coses: per mi és com la música popular, que molta gent escolta i consumeix i que està dins d'una cultura pop en general. Em sembla interessant perquè com a consumidora sempre he vist la música com una cosa que ajunta molta gent. El que més m'agrada del reggaeton és que sé que vagi a la festa que vagi tothom se sabrà la mateixa cançó. Em sembla molt interessant aquesta sensació de com es comparteix la música. Per mi el pop són molts gèneres, és allò popular. I l'estètica pop és molt guai.

Et vols enfocar a aquest gran públic?

Sí, però no sóc gaire metòdica en això. Quan composo estic molt concentrada en el que estic fent i no em plantejo fer les coses perquè a la gent li agradi més. Jo escolto moltíssim pop i al final acaba influenciant molt el que faig. I encara vull anar més en aquesta direcció.

Actues amb una posada en escena espectacular, amb coreografia, ballarines… Però també has fet concerts amb un format més íntim. Què és el que més t’agrada?

Encara estic afrontant el procés de traslladar la meva música a l'escenari. És complicat, no és súper evident. Tinc moltes contradiccions. Jo faig la meva música a casa, amb un piano, i després aquesta cançó l'he de poder reinterpretar en un escenari i fer un xou. Jo vull fer un xou, m'interessa molt aquest concepte. Així com la música que llenço a les plataformes m'identifica, he de poder reinterpretar les meves cançons a l'escenari i que tingui també un sentit dins del meu imaginari. És una feina amb què ara no m'hi havia posat seriosament, estava molt centrada en la composició. Però ara estic trobant la meva millor representació sobre els escenaris. La meva música té una part més canyera però també íntima, i vull trobar la manera de casar-les dins l'escenari. Estic aprenent a fer-ho.

Prepares tu les actuacions?

Sí, de moment ho he fet tot jo però començaré a demanar ajuda. Tinc una coreògrafa i un DJ, però ara ho penso com si hagués de muntar un àlbum. Tot té un fil, té un guió, té una estètica... És una cosa que requereix temps i s'ha d'aprendre a fer-ho.

I com ho has après?

Fent-ho. Jo no havia trepitjat un escenari mai en la meva vida. No havia fet música. No fa ni un any que vaig fer el meu primer concert. He hagut de muntar-m'ho mentre ho feia. Per mi l'evolució ha sigut entre concert i concert. A cada concert que feia aprenia una cosa. Jo el que vull en un concert és que la gent s'ho passi bé; com a espectadora sempre m'ho he pres així. No vull pensar molt tampoc.

Com està vivint el teu entorn els teus èxits?

Els meus pares i les meves amigues ho han viscut molt de prop amb mi i des del principi em donaven molt de suport. Parlava l'altre dia amb una de les amigues que fins ara la gent que m'escoltava era com un nucli més proper, però ara ja hi ha gent que és fan meva. De veritat. A elles els hi costa, sobretot en concerts, veure la gent cridant o el que sigui, i no ho entenen, no s'imaginen com em perceben aquestes persones. Però estan molt dins, amb una d'elles també hi treballo.

I tu com ho portes?

Bé. Sempre m'ha fet por el que diuen, que se't puja i tal. Però crec que no soc gens així, m'agrada parlar amb la gent que ve als concerts i conèixer tothom.

Acabes de guanyar dos premis Enderrock pel teu segon disc. Què suposa per tu aquest reconeixement?

M'ha fet moltíssima il·lusió. El de la crítica no me l'esperava gens, no esperava que amb aquest disc ja en guanyés un. Però el del públic també fa molta il·lusió, perquè és la gent que ha estat allà, amb el disc.

EL 2022 vas omplir l'Apolo i també vas actuar dins del Primavera Sound. Va ser l’any en què vas veure que et podies dedicar a la música?

Sí. Els dos concerts em van marcar molt, però el canvi de xip el vaig fer amb el de l'Apolo. Al del Primavera va ser impactant veure que venia gent que no coneixia, però a l'Apolo, que era el primer xou que m'havia currat, amb les ballarines, una feina de mesos... El primer moment que vam sortir a l'escenari i vam veure la gent, l'energia que tenien... Se'm posa la pell de gallina només de pensar-ho. En aquell moment em vaig adonar de l'impacte del que estava fent en la gent i vaig decidir que volia fer-ho més. I ara ja he pres més la decisió, he deixat la uni apartada. És molt de temps.

Feies Enginyeria de Sistemes Audiovisuals.

M'agraden molt les mates, tenia clar que m'havia de dedicar a alguna cosa de números. Però alhora la meva màxima passió és la música. Vaig intentar trobar un punt intermig. Aquesta carrera és com Telecomunicacions però aplicada a so i imatge. Jo volia trobar una part d'experimentació de so, però no hi arribes fins molt més endavant. Els primers anys és a fondo de matemàtiques i és molt de temps. Al final era totalment incompatible [amb la música]. Ara sento que estic en un molt bon moment i crec que l'he d'aprofitar.

Què suposa obrir-se pas en aquesta indústria?

Quan tens molta passió i esforç, i les coses clares, tens un 80% de la feina feta. És molt curro i molta constància. Jo estic una mica loca, faig jornades de 9 del matí a 12 de la nit cada dia, tot, a fondo, però perquè m'encanta. És l'únic que faig a la meva vida ara mateix. Disfruto de tot el que faig i soc molt més feliç ara que em dedico a això.

Has trobat obstacles per ser dona i jove?

El que més ràbia em fa és algun tracte que he rebut. Jo produeixo i sé coses tècniques, i m'he trobat amb tècnics que els hi dic que alguna cosa està malament i no em fan ni cas. Però a nivell d'oportunitats, personalment, no em puc queixar directament. Però òbviament segueixo flipant amb cartells de festivals que són tot tios, i una tia o dos o ni això. A vegades penso que ni faria el festival per la ràbia que em fa. M'he trobat amb noies que anaven a un festival i les infravaloren per això, per complir quotes. Jo crec que estan allà per ser bones artistes. Em molesta sentir tantes vegades això, tan recentment. És un tema complicat, però suposo que a algun festival hi hauré estat jo, complint quotes.

La indústria segueix sent un entorn molt masculinitzat.

Hi ha noies en la indústria amb qui jo treballo que admiro moltíssim. Les tinc com a súper referents perquè m'interessa molt el tema. Però a nivell de programadors, la majoria són homes.

Com vius l'exposició pública, a les xarxes sobretot?

Bé, m'hi he adaptat. No he rebut molt hate fins ara, he tingut una rebuda molt sana. Twitter sempre és el pitjor, però a mi mai em molestarà que algú no li agradi la meva música. No m'ho prenc personal. Les meves xarxes han crescut molt i ja no puc parlar amb tothom com feia abans, no puc estar tot el dia amb el mòbil. Intento contestar però potser trigo tres dies. Em sento a gust.

Què és el que menys t'agrada de dedicar-te a això o de la indústria?

[S'ho pensa] Tot el que arriba després del procés. Un llançament no el disfruto gaire. Quan creo ho visc tot molt personal meu, i quan arriba el dia del llançament he d'acceptar que ja no serà del tot meu. És vostre. I és una de les coses que m'agrada més, però el gest de donar-ho, em costa. Al cap d'uns dies, quan la gent ja s'ha fet les cançons seves, és diferent.

Estàs fent moltes col·laboracions: The Tyets, Figa Flawas, Maria Hein… Hi ha una energia compartida entre els artistes Z?

Sí, total. Crec que és una nova generació de músics súper guai que vol fer les coses una mica diferents i sortir d'aquest gènere de "música en català" que és una tonteria. Tots tenim referents diferents, també internacionals. Quan estic amb ells és com 'a tope'. La Maria, l'Ariox, la Mushkaa... quan estem juntes m'encanta. És una energia que només podem expressar quan estem juntes. Venen coses fortes i aquest moviment creixerà fort. Per mi és important que la música que faig tingui un sentit a nivell cultural i crec que amb aquesta nova banda d'artistes estem fent una microcultura. És un imaginari.

Et veus dedicant-te a això un temps llarg?

Vull dedicar-me a moltes coses al llarg de la meva vida, no vull fer sempre el mateix. Però sempre serà alguna cosa relacionada amb la música. Ara estic aquí davant, però la cara B de la música també em sembla súper interessant. Sé que d'aquí un temps acabaré treballant d'això també [de mànager, productora, etc.].