Catalunya vivia el 2015 una època d'enorme mobilització ciutadana en un dels punts àlgids d'un cicle polític marcat tant pel 15-M com pel Procés independentista. Era un moment de gran crítica social als partits majoritaris que, entre d'altres qüestions, electoralment es va traduir en la irrupció -o el creixement- de les opcions de l'esquerra alternativa.

Aquell any la CUP va registrar els seus millors resultats en uns comicis al Parlament -amb 10 diputats i gairebé 340.000 vots, el 8,2% del total- i també en unes municipals -382 regidors i quasi 240.000 paperetes, un suport del 7,6%-. El mateix li va passar a l'espai dels Comuns, que va acumular 370 electes locals i 373.000 vots -el 12%- i va imposar-se a la ciutat de Barcelona, i al desembre seria la primera força a les eleccions generals a Catalunya, amb 12 diputats i gairebé el 25% dels sufragis (930.000).

Amb oscil·lacions diverses i algun repunt esporàdic, des d'aleshores les dues formacions han tingut una tendència a la baixa a les urnes, fins al punt que al juliol la CUP va quedar-se fora del Congrés, després de veure com dos mesos abans no obtenia representació en ajuntaments claus de Catalunya, com els de Barcelona, Tarragona, Lleida, Terrassa o l'Hospitalet, entre d'altres. Els Comuns, al seu torn, tot just van acumular 244 regidors i 266.000 vots a les municipals, el 8,85% del total, amb una tercera posició a Barcelona que els va suposar la pèrdua de l'alcaldia després de vuit anys.

Amb aquest context de fons, tant la CUP com els Comuns es troben immersos en processos de debat intern per redefinir les seves estratègies i adaptar-se a una nova realitat, en constatar la seva pèrdua de força i influència social. Ja a la tardor, la formació de l'esquerra independentista va arrencar el que ha anomenat "Procés de Garbí", un debat a fons que culminarà a finals de la primavera en què està revisant la seva proposta política i qüestions com el rol que ha de tenir a les institucions i les aliances que ha de teixir.

Catalunya en Comú, en canvi, tot just va iniciar la setmana passada el debat "Un futur en comú", que constarà de 22 trobades territorials i culminarà amb una convenció ideològica el 13 d'abril. L'objectiu és redefinir el seu projecte polític i ideològic per als propers 10 anys. La reflexió arriba en un moment de forta tensió amb Podem, amb qui ha concorregut conjuntament en el gruix dels comicis des del 2015, fins al punt que la coordinadora de Podem a Catalunya, Conchi Abellán, ja planteja obertament no presentar-se amb els Comuns a les eleccions al Parlament.

Més enllà d'aquests processos interns, què explica la davallada dels dos grans partits de l'esquerra alternativa catalana? Com poden adaptar-se a un context amb una mobilització molt inferior a la de l'anterior cicle polític? Quin tipus d'aliances podrien teixir per recuperar incidència política i social? De tot plegat en parlem amb dos analistes externs, com són Jordi Mir, doctor en Humanitats i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); i Jordi Serrano, historiador i rector emèrit de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC).

Entre la falta d'organització i el tancament en si mateix

Per a Mir, tot i que hi ha "elements en comú, s'han de separar les dues realitats". En aquest sentit, subratlla que la CUP "sempre ha tingut molt present que havia de construir un projecte des de l'assemblearisme i des dels diferents col·lectius que en formen part i això ho ha treballat força". A partir d'aquí, afegeix que "no ha tingut responsabilitats de govern i amb la crisi del Procés ha de reconsiderar quin és el nou escenari, sobretot quan els partits amb més presència estan fent coses que ells pensaven que no eren les que s'havien de fer".

En canvi, sobre els Comuns subratlla que quan van emergir "tenen la sort o la desgràcia de guanyar les eleccions a Barcelona, arribar al govern i poder intentar fer allò que pensaven que farien si governaven". La contrapartida és que això provoca que "els esforços es posen en el govern [de la ciutat] i menys en l'articulació del projecte", de manera que "només quan deixen d'estar al govern és quan es replantegen l'escenari i han de fer feines que com a organització potser ja s'haurien d'haver fet".

Serrano insisteix en aquesta idea, en comentar que "els Comuns no han creat organització" i recorda que la seva aparició va anar vinculada a "l'esgotament de l'esquerra tradicional" que podria representar ICV i a remolc d'un "nou moviment il·lusionant" que, ara mateix, "s'està esvaint sense deixar res". "Ningú a Barcelona ni en el conjunt de Catalunya ha volgut construir una organització des de zero", afegeix. També considera que tant els Comuns com la CUP "tenen en comú un mal tracte als propis dirigents exitosos" i cita explícitament "David Fernàndez i Xavier Domènech", i creu que tot plegat "és una cosa que la ciutadania no entén".

En la mateixa línia, el rector emèrit de la UPEC comenta que "la CUP ha entès malament la seva relació amb els moviments socials, perquè els moviments socials no es poden adscriure a una opció política concreta, sinó que si són grans han de ser plurals, i això ha provocat que la CUP es tanqui en si mateixa i no s'obri a la resta de la societat".

L'adaptació a la desaparició de la mobilització

Sobre l'elevada agitació social que va contribuir a l'aparició i el creixement d'aquestes opcions polítiques, Serrano considera "no es poden mantenir constantment els nivells de mobilització que va viure Catalunya del 2010 al 2018". Amb relació a aquesta qüestió, Jordi Mir, que també és membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials (UPF), apunta que aquells resultats electorals justament "són impensables sense aquella mobilització social i els canvis que comporta". I, alhora, analitza que en part "no ser conscients i no saber dimensionar bé aquesta importància de la mobilització i la crisi de l'hegemonia que provoca, fa pensar que quan això no es concreta o, fins i tot, es tanca la crisi i desapareix la mobilització ja no hi ha espai per impulsar allò que et va enlairar durant aquells anys".

Per a Mir, els partits directament "no poden impulsar la mobilització", sinó que ha d'existir prèviament un "cert clima social que, si vols, tu com a formació pots alimentar i hi has de ser". Així mateix veu fonamental mantenir una "certa atmosfera favorable a canviar les coses" un cop desapareix l'agitació al carrer, perquè si no l'impuls dels projectes transformadors va a menys i se'n pot ressentir la seva tasca institucional. Un risc que al seu parer ara pot córrer "Guanyem Girona", que des del juny té l'alcaldia de la ciutat. Quan aquest clima que els ha fet créixer s'esvaeix, hi ha el risc que "aquests partits envelleixin ràpidament i passin a ser vistos, fins i tot, com a part del problema".

Serrano també considera que tant per part de la CUP com dels Comuns "hi ha hagut una mala manera d'entendre el municipalisme", en el sentit que "no és un refugiar-se en el localisme, sinó que és federalisme i republicanisme i és la construcció d'un projecte nacional català des de les ciutats". El rector emèrit de la UPEC afegeix que a Catalunya en Comú "li falta un projecte nacional" i recorda que "el republicanisme federal tenia a la vegada un projecte social i un projecte nacional". Al seu entendre, aquest projecte "només pot ser la lluita per una república catalana federada a la república espanyola".

Una aliança a tres amb ERC

Jordi Mir posa en valor el paper que han tingut les dues formacions per fer entrar "a l'agenda político-mediàtica assumptes que n'estaven fora" i destaca, per exemple, el dret a l'habitatge o les polítiques per afrontar el canvi climàtic. Admet que l'accés a l'habitatge "no s'ha pogut resoldre, però és que no es pot fer en quatre, vuit, dotze o setze anys" i insisteix que han d'"aprofundir en aquests temes".

A més, apunta que "quan entres en la política institucional no pots triar amb qui la fas, sinó que et trobes que has d'arribar a acords amb aquells que fan la política que tu no volies fer. Si te'n surts una mica, els pots acabar portant cap allà on tu vols". Per tot plegat, considera que la "predisposició d'ERC és molt més interessant que la de PSC o Junts" a l'hora d'assumir o participar en plantejaments transformadors. De fet, situa el PSC "més en la reacció al cicle anterior, que no pas com a continuador".

Amb aquesta premissa, no sorprèn que Mir plantegi l'articulació d'algun tipus d'aliança entre CUP, Comuns i ERC, perquè "si mires els seus programes són els que tenen més elements en contacte i més capacitat d'articular les polítiques públiques i de transformació que necessitem amb les emergències que tenim avui".

Una idea que comparteix Jordi Serrano, per a qui directament caldria "una aliança estratègica" entre les tres formacions, que anés "més enllà de la conjuntura del dia a dia". Segons ell hauria de passar per una "impugnació republicana" i, de fet, el seu primer embat hauria de ser "acabar amb la monarquia". Deixant de banda que pogués articular una "majoria a Catalunya o no", per a l'historiador és "bàsica aquesta aliança ara i en els propers 10 o 15 anys".

Finalment, Mir també veu necessari no centrar-se únicament en les "dinàmiques electorals", sinó que s'hauria de posar importància a "trobar una altra manera de fer política, abordar com es governarà, quins són els objectius que es tenen, explicar molt bé quines són les limitacions que s'han trobat a les institucions i que no han pogut superar". "S'ha de poder parlar d'aquests límits, perquè existeixen i així pensar en nous escenaris i com es poden superar. En resum, explicar-se més".