L’orientació de Vox, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, és motiu de debat. Quines són les seves influències? Cap a quin model va? Des de Públic parlem amb experts en extrema dreta i coneixedors del fenomen per valorar l’estratègia i el rumb de la formació. En les passades eleccions al Parlament de Catalunya, Vox va obtenir bons resultats en part del cinturó obrer de Barcelona, a la zona alta de la capital catalana, al Camp de Tarragona, a l’Aran, en part de l’Alt Empordà i en zones amb forta presència de l’exèrcit, la Guàrdia Civil o d’activitat dels escamots dedicats a arrencar els llaços grocs. Amb 11 diputats i el 7,7% de vots, la candidatura d’Ignacio Garriga va convertir-se, partint de zero, en la quarta força política.

Per començar, Sergio Gracia, investigador especialitzat en la ultradreta i director del mitjà d’anàlisi i estudi sobre extrema dreta Cinved, ressalta un tret important que caracteritza Vox a Catalunya, diferent al Vox estatal: la seva composició com a partit polític al Principat ve determinada per l’herència de Plataforma per Catalunya (PxC), que l’any 2019 va cessar la seva activitat per incardinar-se a Vox, adquirint amb això el discurs islamòfob i antiimmigració de l’era Anglada. "Per descomptat el Procés independentista ha estat un dels cavalls de batalla del partit d’Abascal", afirma Gracia. L’explicació dominant sosté que Vox sorgeix i creix a causa i gràcies a la qüestió catalana: l’independentisme va despertar a la dreta radical. Altres, argumenten que el feixisme d’avui ha utilitzat la lluita contra l’independentisme per blanquejar-se i legitimar-se davant la societat espanyola.

A Catalunya, "Vox ha instrumentalitzat els símbols autonòmics, cosa que no ha realitzat a la resta de comunitats autònomes", sosté Gracia. "Al final van recórrer a la defenestrada senyera per als seus mítings en campanya", exposa l’expert cordovès. Aquest és un posicionament que, com ha explicat el fotoperiodista barceloní Jordi Borràs en diversos articles a Crític, beu principalment del concepte del catalanisme hispànic que van impulsar als anys noranta grups com, per exemple, el Moviment Patriòtic Català, per redescobrir i reinterpretar la catalanitat com un fet únicament espanyol.

Per a Daniel V. Guisado, politòleg i analista de la Universitat Carles III de Madrid, Vox actualment "no presenta significatives diferències entre Catalunya i la resta de país". "La seva trajectòria de creixement es veu profundament delimitada. El conflicte territorial no és tan intens com fa anys, i ja hi ha molts partits que dansen en aquesta pista de ball", afirma Guisado.

Poc votant de classe treballadora

Herència de PxC, uns moments amb més força i altres amb menys, la lepenització de Vox és una assumpció que sempre ha existit. En aquest cas, es tractaria de la possibilitat que el partit, com ha fet Marine Le Pen a França, estigués per la tasca de penetrar i arrencar vots entre la classe treballadora, en una aposta clara per l’anomenat "xovinisme del benestar", la idea d’un estat del benestar que prioritzi els autòctons i restringeixi les prestacions als ciutadans d’origen estranger.

Recentment, però, ha planat també la possibilitat d’una orbanització del partit, a imatge i semblança del Fidesz hongarès de Viktor Orbán, i convertir Vox en la força hegemònica de la dreta i del conservadorisme al considerar que el gir obrerista ja no és suficient per guanyar. "És cert que Vox ha dut a terme proves de noves tàctiques polítiques. La campanya de Madrid n’és un exemple", sosté Guisado. Amb l’hegemonia de Isabel Díaz Ayuso, la banalització de la llibertat post-confinament amb un discurs de gran calat sobre les canyes i les tapes, la campanya de Vox va estar "més ancorada a l’eix securitari i nativista, i la crítica multicultural".

Malgrat una certa retòrica i gestos obreristes, consumada amb la creació del sindicat anticomunista Solidaridad, inspirat en la federació sindical polonesa d’arrels cristianes, "és rotundament fals que la classe treballadora voti Vox. En altres països els partits de dreta radical sí que han aconseguit importants suports entre les classes més humils, però no és el cas d’Espanya", argumenta Guisado. "Per descomptat que hi haurà gent treballadora que vota a Vox, però en termes estadístics això és més una anècdota que una generalització".

Per a Guisado, el partit d’Abascal "és econòmicament de dretes i moralment conservador. En aquest sentit, s’assembla molt més a partits de l’est que a partits radicals del nord d’Europa". No hi ha, ara com ara, cap gir xovinista o lepenista a Vox. De fet, com tots els principals partits de dreta radical d’Europa, promou rebaixes d’impostos, però al contrari del que se sol predicar, no per a les classes populars, sinó per a empresaris i rendes altes. Gracia afirma que el partit ha decidit abraçar les polítiques d’Orbán, com el tancament de fronteres, la construcció de murs a Ceuta i Melilla o la defensa fèrria de la família clàssica.

Importació de fórmules

Podria parlar-se d’una salvinització de Vox? Per a Alba Sidera, periodista especialitzada en extrema dreta i corresponsal a Roma, no. Segons explica Sidera és un terme "problemàtic" perquè actualment Matteo Salvini –admirador públic d’Orbán–, en ple escenari de competició amb el partit postfeixista de Giorgia Meloni (els Germans d’Itàlia), fa equilibris a tres bandes. Entre el voler acontentar al corrent de Giancarlo Giorgetti i Luca Zaia, molt lligats als empresaris del nord d’Itàlia, que volen una Lliga moderada i propera a la CDU alemanya; conciliar amb el corrent ultraconservador, catòlic i identitari que s’emmiralla a Orbán i Bolsonaro; i avenir-se amb aquells partidaris que li reclamen un retorn al Salvini estrident i populista, obertament racista i capaç d’unir, a l’estil Le Pen –o Mussolini–, als "patriotes d’esquerres i de dretes".

Addicionalment això, entre la possible lepenització o orbanització de Vox, Guillermo Fernández-Vázquez, investigador de la Universitat Complutense de Madrid, parla a la revista La U, de la veneçuelització de Vox, és a dir, de l’enduriment de la seva estratègia d’oposició al govern de Sánchez amb l’adopció d’un relat d’estar vivint en una dictadura, amb un llenguatge neocon molt pròxim al que usa l’oposició a Veneçuela. És així com els voxistes parlen de "govern totalitari", "socialcomunisme", "gulag", "bolivarisme", "barris segurs" o "aplicar el 155". Aquest marc sembla consolidat.

"Ara toca adobar el terreny venent un present desolador", opina Gracia. El problema és que Vox "intenta importar fórmules guanyadores d’altres països que a Espanya poden no encaixar". "La sensació és que Vox no sap què vol ser de gran", conclou Guisado. Sigui com sigui, lepenització, orbanització, veneçuelització, salvinització o trumpisme, segurament ni tot, ni res, sinó una mica de cada i equilibris. Vox ha bastit un discurs propi que l’allunya del franquisme del búnquer –malgrat certes interferències– i el connecta intel·lectualment i políticament a la dreta dels anys trenta de José Calvo Sotelo, Renovación Española.

L’altra gran pota del cos ideològic de Vox està en el gustavobuenisme, que advoca amb furor, a rebuf del bestseller d’Elvira Roca Barea Imperiofobia, per la reivindicació de l’Imperi Espanyol, i, concretament, d’un imperi oposat al món anglosaxó i protestant. De fet, Garriga, per referir-se als països llatinoamericans i a les comunitats hispanoparlants, va ser dels primers en al·ludir públicament en seu parlamentària al concepte, de creació pròpia, d'"Iberosfera", per crear eventualment un espai de contrapès i projecció d’Espanya al marge de la Unió Europea i batallar culturalment el Fòrum de Sao Paulo i el Grup de Puebla. Si Vox té un rumb clar és el d’onejar la bandera per salvaguardar la unitat d’Espanya. I aquí, per la renovació espanyola, més enllà de la «foto de Colón», sempre troba aliats.