Intèrpret i traductor, Laurent Cohen fa més de tres dècades que resideix a Barcelona i actualment és el copresident de l'Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS. Atent Públic quan ha passat més d'un any de l'inici dels bombardeigs de Gaza i es mostra molt crític amb l'Estat d'Israel, a banda de refusar la confusió interessada entre "jueus" i "israelians" que, entre d'altres, promou el primer ministre hebreu, Benjamin Netanyahu.

Quan neix l'associació catalana de jueus i palestins (ACJP)? Quin és el seu objectiu?

L'associació neix a finals del 2008, amb l'Operació Plom Fos. Rebo una trucada d'un membre de la comunitat palestina, em diu que els agradaria presentar un manifest a José Montilla, l'aleshores president de la Generalitat, i que fossin cinc jueus i cinc palestins junts. No vam arribar a temps perquè els Estats Units van parar l'operació abans, però vam decidir que pagava la pena treballar plegats perquè compartíem una visió política del mal dit conflicte, que és un fet colonial, i perquè volíem fer una tasca de pedagogia entre la societat catalana i ajudar al moviment de solidaritat per Palestina.

Qualifiqueu el sionisme de "doctrina colonial". Què voleu dir?

El que passa a Israel no és un conflicte religiós, com els EUA ens volen fer veure des del 2001. A la regió sempre havia existit certa convivència. També problemes, és cert, però res comparable a la situació dels jueus a Europa. Tampoc és un conflicte ètnic. Hi ha jueus des de Bielorússia a l'Egipte, no constitueixen una ètnia, sinó pobles que compartien una religió i una tradició cultural: el judaisme.

El sionisme neix a una època en la qual el colonialisme no és vist com una cosa negativa i el nacionalisme és una ideologia en ascens. Des de bon principi el projecte sionista es va vendre com un baluard occidental a l'Orient Mitjà, sabent que França i el Regne Unit volien fer-se amb les restes de l'Imperi otomà, que es desintegrava. Per això va servir ràpidament als interessos del colonialisme britànic, i, després de la Segona Guerra Mundial, a l'imperialisme estatunidenc. Quan el sionisme diu que és un moviment d'alliberament jueu, bé, només cal veure què han fet altres moviments d'alliberament nacional al món... bàsicament ajudar-se els uns als altres. Israel no ha donat mai suport a cap moviment d'alliberament nacional.

De fet, més aviat al contrari. Va donar suport a Rhodesia o la Sud-Àfrica de l'apartheid, per exemple.

També a les dictadures de l'Argentina o Xile. Però el cas més clar és que Israel no reconeix al poble original, els palestins, aquest dret a l'autodeterminació.

Ni els propis sionistes saben on situar les fronteres d'Israel en moltes ocasions.

És intencional. És un estat sense constitució, per la qual cosa no té fronteres definides. David Ben-Gurión, el fundador, volia assegurar una majoria jueva al territori del nou estat. El líder dels revisionistes, Vladímir Jabotinsky, deia que els nadius eren conscients que se'ls volien expulsar i que calia la col·laboració d'una gran potència. Al conquerir el 1967 Cisjordània, on vivien molts palestins, la majoria jueva va deixar de ser-ho. I ara mateix no hi ha cap majoria jueva.

Tanmateix, Israel va ser considerat durant molts anys com un model de progrés, també per l'esquerra, que n'idealitzava els quibuts. Era tot un miratge?

Era un frau, aquesta és la veritat. Els quibuts estaven al servei de la conquesta de territori. Eren assentaments militars que seguien el model dels fortins dels colons estatunidencs en la seva conquesta de l'Oest. Sorprèn com aquesta aura de progressisme ha sobreviscut tots aquests anys de neteja ètnica.

Israel es proclama com a estat jueu i les autoritats israelianes parlen freqüentment en nom no dels ciutadans d'Israel, sinó dels jueus. Assegureu que com a conseqüència d'això, "la seguretat dels jueus a tot el món es veu amenaçada". Per què?

Amb la confusió entre "jueus" i "israelians", quin és el missatge que s'envia al món? Que els jueus són d'alguna manera responsables de la política israeliana. Molta gent no farà aquesta distinció. I les autoritats israelianes juguen amb aquesta confusió. Quan es van produir a França els atemptats contra Charlie Hebdo, Netanyahu va volar de seguida a París i va dir que Israel és l'únic lloc segur per als jueus al món. Amb això buscava que els jueus que encara no hi viuen hi emigrin, perquè la guerra contra els palestins també és demogràfica. I si no pots emigrar, aleshores col·labora: col·labora amb diners, o amb la propaganda, la hasbara.

Les autoritats israelianes acostumen a equiparar antisionisme i antisemitisme, una posició que rebutgeu. Ara bé, no creieu que cada cop hi ha més jueus que comparteixen aquest rebuig? N'hem vist mostres als EUA i a Alemanya, per exemple.

Ja vam veure-ho abans del 7 d'octubre, però des d'aleshores hem vist com ha crescut amb iniciatives com Jewish Voice for Peace, que van ocupar Central Station o la Borsa a Nova York per demanar un embargament d'armes a Israel. A Europa estan coordinant-se per donar visibilitat a una altra veu, per dir: "Som jueus, però no estem d'acord en el que s'està fent en el nostre nom". És imparable. Una part de la societat israeliana ho rebutja. Hi ha una part del capital que ha fugit del país. Una part dels soldats es nega a combatre. Però tot això encara segueix sent minoritari.

Heu afirmat en alguna ocasió que la solució dels dos estats no és factible.

L'única cosa que uneix la societat israeliana, que està en fragmentació, és l'exèrcit i l'odi a l'adversari, als palestins, als àrabs. És un estat abocat a la violència i la repressió colonial, l'únic que els permet mantenir l'ocupació i l'expansió territorial. Com es pot conviure en pau amb un estat així? Qui pot implementar a l'hora de la veritat la solució de dos estats? Els EUA no ho faran i ja hem vist quin és el respecte d'Israel cap a l'ONU. De què serveix, doncs, parlar de la solució dels dos estats? És un mantra buit que la Unió Europea fa servir per dissimular la seva hipocresia i incapacitat polítiques.

Israel és un patchwork, un país creat de manera artificial. Ara els partits dels colons, que han guanyat molt de poder, continuaran amb la seva política i acceleraran les seves accions armades contra els palestins per expulsar-los.

Heu dit que Israel és un estat patchwork, però sorprèn la desatenció cap a certs aspectes de la cultura jueva mateixa. Penso en la lenta extinció dels parlants d'ídix al país.

No només no el van cuidar, sinó que van voler acabar amb ell. Històricament, l'hebreu era la llengua sagrada, de l'oració. A Europa central i oriental els jueus parlaven ídix, a l'Imperi rus va existir un partit socialista jueu que defensava l'autonomia cultural dels jueus. Els jueus que vivien als països àrabs parlaven àrab, a l'Imperi otomà ho feien en farsi o turc... Quan es crea l'estat d'Israel es va imposar l'hebreu i fins i tot es canvia el sentit d'algunes paraules perquè encaixi amb el relat sionista. L'ídix no s'ha descuidat, s'ha intentat esborrar conscientment per eliminar la idea de diàspora, que veuen negativament, i de crear una mena d'home nou. Molts jueus no saben fins a quin punt s'ha arribat en aquest procés, pel qual l'ídix es va anar marginant de la vida política i cultural del país i que sobreviu gràcies a la feina d'activistes.

Us resulta molt difícil mantenir aquestes posicions davant d'altres jueus i el conjunt de la població?

A Barcelona hi ha cinc comunitats jueves i totes donen suport a Israel. Però se'ns acosten membres al final de les nostres xerrades per dir-nos: "Això no pot ser, ha d'haver-hi algun canvi". Pel que fa a la població, en l'últim any hem fet més xerrades. Jo diria que majoritàriament la gent entén la situació i hi ha simpatia cap a Palestina. Molts pocs cops ens hem trobat amb una oposició aferrissada.

A Catalunya hi ha associacions i partits polítics amb una línia pro-sionista molt agressiva. Heu tingut alguna topada amb elles? Quina opinió us mereixen?

Hem format part de la campanya per posar fi a l'agermanament entre Tel Aviv i Barcelona i hem parlat amb molta gent, sobretot durant la recollida de signatures a peu de carrer. I a peu de carrer l'opinió que domina és la que et deia. La televisió, els mitjans majoritaris... ja és una altra història. El relat que domina és el sionista. Sempre hi ha interessos al darrere.

Què opineu del fenomen, cada cop més estès, també aquí, a Catalunya, d'ultradretans que, tot i procedir de tradicions polítiques antisemites, s'identifiquen i defensen l'estat d'Israel?

Israel és un model per a l'extrema dreta. Ho és des de fa uns anys. És una relació mútuament beneficiosa. A l'extrema dreta li ha servit per treure's de sobre la taca de l'antisemitisme. Ara que ja no són antisemites, són acceptables, són respectables. Israel guanya aliats. Ideològicament tampoc és sorprenent perquè el sionisme és una ideologia que planteja que el poble jueu no és assimilable, que hi ha una essència que ho impedeix. És una forma d'etnonacionalisme: cadascú a casa seva. Militarisme, gir ultradretà, etnonacionalisme: Israel és un exemple del que pot venir.